dimarts, 29 de novembre de 2011

TENIM RESPOSTA!

Estimades noies i estimats nois de la classe de de 6è de la Mola i el Montau, a l'escola Pont de l'Arcada,

moltes gràcies per contestar-me i oferir-me la vostra ajuda!

Estic molt content de que els vostres companys de cicle inicial vos hagin fet arribar notícies meves pel vídeo de la meva història. Es veu que la Internet és un recurs fantàstic, quasi màgic, per comunicar-se la gent entre si. Des de que hi vaig posar el meu missatge en vídeo, a més a més del vostre i el dels vostres companys del cicle inicial, he rebut un bon grapat de correus electrònics des d'altres indrets de parla catalana: me n'han arribat des d’Eivissa i n’hi ha una bona partida que s’han enviat des de Menorca. Estic admirat!

Pel que em demanau sobre la meva vida, la meva família va haver d'emigrar des de Menorca a Algèria per mor de la crisi econòmica que hi havia a l'illa en aquella època. Segons me contaren, els meus avis paterns se dedicaven a l'orfebreria: eren argenters. En complicar-se les coses, decidiren provar fortuna en un altre lloc i se traslladaren a Fort de l'Eau, convidats per coneguts o familiars que ja feia un grapat d'anys que hi estaven assentats. Però de tot això ja en fa molts d'anys i no en sé ben bé la història.

Què és un hakawati? Suposau bé: és un conta-contes! Quan encara no hi havia televisió ni la Internet, eren molt famosos entre les persones de cultura àrab . Però amb el temps i el progrés tecnològic s'ha anat perdent la tradició i ja quasi no en queden. Jo mateix ara fa poc que vaig complir els 55 anys i ja no em resulta gens fàcil poder dedicar-me a contar històries i contes pels cafès i teatres com quan era jove. A més a més, la memòria ja em comença a fluixejar ;-) Així que ja només em queda la possibilitat de contar contes i històries per la Internet. Per això ara estic tant content: amb tants d’oferiments d’ajuda com he rebut, estic segur que aconseguiré el que em propòs.

Com fer-ho? Es tracta de que vosaltres i els altres companys i companyes que s’ofereixin a ajudar-me em conteu les rondalles que trobeu més interessants per poder-les donar a conèixer per la Internet. Estic segur de que ja en coneixeu moltes i segurament també els vostres avis vos en poden contar les que recorden. Com les m'heu de fer arribar? Per això, ja tenc preparat aquest bloc per tirar endavant amb la tasca de descobrir, recollir i difondre les rondalles i llegendes d’aquestes contrades. Ara, en vers de hakawatis, ens podrem anomenar Rond@ll@ires !

He pensat, però, que abans de començar aquest projecte on col·laborarem tots plegats, és millor que ens coneguem entre nosaltres una mica més. Així com jo us he contat la meva història, podríeu vosaltres també contar en el bloc que he preparat algunes coses més sobre vosaltres, la vostra escola i el poble o ciutat on viviu. Ho podeu fer amb algunes d’aquestes eines tan interessants que sembla que hi ha la Internet per compartir vídeos, presentacions, àlbums de fotos, articles de text escrit o gravacions de veu, etc. Si ho publicau a la pàgina principal del bloc, aquesta informació servirà també perquè us conegueu entre vosaltres i faceu noves amistats i coneixences mitjançant aquesta xarxa tan fantàstica de la Internet. I si marcau en aquest mapa el lloc on està situada la vostra escola, totes i tots podrem saber d’on són i on viuen els qui formarem aquest gran equip de Rond@ll@ires

Ah, la meva somera i el llop! La somera que em regalà el meu avi hakawati va morir fa ja un grapat d’anys. Malgrat aquestes bestioles poden arribar a viure entre 30 i 50 anys, ja no era gaire jove quan vaig partir del Líban per anar a córrer món. Ara m’acompanya una néta seva, joveneta encara, perquè deu tenir mitja dotzena d’anys i és la que véreu en el vídeo. Llop encara és viu, però és molt vellet (fa deu anys que el vaig trobar aquell estiu als boscos de Txèquia) i no el puc tenir amb mi. El me cuiden en un centre de protecció animal i el vaig a visitar sempre que puc. Com que enyorava molt sentir els seus lladrucs i udols, fa uns mesos que vaig adoptar un ca encara cadell que ara viu amb mi i la somera. Té el pelatge de color negre i li vaig posar de nom Orfeu perquè quan sono el guitarró sembla que li agrada la música. La veritat és que cuidar del llop no ha estat tan fàcil com fer-ho de la somera, perquè de vegades espantava a la gent. I embarcar-los en un tren o un vaixell costa molt de doblers i te fan emplenar molts papers i permisos. Amb la somera encara solem fer algun passeig pels camins manco transitats que envolten el poble on ara visc, però ja hem d'anar molt alerta perquè els cotxes passen molt ràpid i és perillós.

Esper amb molt d’interès i impaciència les vostres aportacions, amics de La Mola i El Montau. Mentre tant, vaig a recordar alguna història de les que em contava el meu avi hakawati per contar-la-vos com a premi pel vostre oferiment d’ajuda. I siau ben rebuts en aquesta història que crearem i contarem tots plegats!

Fins aviat,

Iqbal Camps

1 comentari:

  1. Anònim12/09/2011

    gracies per la teva resposta.Ara segur que et podrem ajudar.





    judith lois la Mola

    ResponElimina